MANIFEST EN DEFENSA DEL CATALÀ I DE L'AUTONOMIA DE CATALUNYA
I.
La societat catalana està experimentant una època difícil, plena de conflictes i reptes de caràcter social i polític derivats de les mesures neoliberals i desreguladores que s'han estat aplicant durant les últimes dècades. Aquesta no és una conjuntura exclusiva de Catalunya sinó que, com és ben sabut, i amb diferències locals més o menys significatives, és compartida per la pràctica totalitat dels anomenats països desenvolupats.
Catalunya, per això, pateix d'un problema particular i exclusiu que s'afegeix a aquests altres ja existents. Es tracta d'una qüestió falsa, purament artificial, d'una entelèquia que només existeix dins la ment del nacionalisme espanyol més ranci però que, degut a l'ascendència que aquest nacionalisme agressiu i ressentit té sobre la formació de les consciències dels polítics, legisladors i creadors d'opinió espanyols, produeix un efecte asfixiant i aclaparador en la vida quotidiana i en les aspiracions més bàsiques de tots els catalans. A Espanya l'anomenen “el problema catalán” i consisteix, simplement, en que els catalans tenim el desvergonyiment de voler parlar una de les nostres llengües, el català, amb normalitat i sense imposicions, i de voler gaudir d'un mínim d'autonomia política. La reivindicació d'aquests drets fonamentals és considerada pel nacionalisme espanyol com una actitud irresponsable i criminal que mereix qualsevol mesura susceptible d'aturar-la (disposicions legals, mentides i calúmnies periodístiques, demagògia política, declaracions incendiàries); així, la societat catalana -les seves institucions, polítics, periodistes i ciutadans- es veu obligada a estar contínuament reclamant i defensant drets fonamentals que una societat sana mai no qüestionaria. Resulta més que evident que aquesta extraordinària quantitat de temps i recursos invertits en una lluita absurda i sense sentit només pot perjudicar a Catalunya, ja que, tal com hem dit abans, la societat catalana té problemes i reptes reals i importants que, aquests sí, requereixen atenció urgent.
Aquí no volem estendre'ns en discernir la naturalesa d'aquest problema, en determinar quines són les seves arrels o per quina raó o des de quan existeix. És un fet incontrovertible que existeix i que suposa una terrible rèmora per al poble de Catalunya i les seves aspiracions a una vida satisfactòria i feliç. És necessari, és imperatiu, que la societat catalana, si és que té la intenció d'afrontar amb èxit els reptes socials i polítics que se li plantegen, es desempallegui d'aquesta càrrega immediatament.
Resulta evident que les solucions a aquest problema que s'han proposat fins ara no han tingut cap èxit; les bones intencions s'han quedat en bones intencions, les esperances mai han arribat a concretar-se i totes les promeses han estat oblidades. S'atribueix a Einstein la dita segons la qual l'estupidesa consisteix en fer la mateixa cosa una vegada i una altra i esperar resultats diferents. Ja n'hi ha prou! És l'hora d'abandonar els plantejaments que sabem que no funcionen i que no porten enlloc; és l'hora de plantejar-nos noves alternatives.
II.
Els angloparlants tenen un modisme molt interessant, parlen de l' “elephant in the room” (l'elefant dins l'habitació) per referir-se a la freqüent situació en la que dues persones que discuteixen eviten fer menció -per vergonya, per covardia, per por d'ofendre a l'altra, etc.- a un fet cert i d'extraordinària rellevància i es limiten a discutir aspectes tangencials de la qüestió en la confiança de que aquesta aproximació indirecta els permetrà arribar a algun tipus d'acord satisfactori per ambdues parts. A vegades la decisió de fer veure que l' “elephant in the room” no existeix és estratègicament correcte però, quan no hi ha manera d'arribar a un acord, no queda més remei que fer el cor fort i reconèixer la seva existència de forma explícita. Aquesta és exactament la situació en la que ens trobem nosaltres. Si una cosa caracteritza tots els plantejaments i discussions del “problema catalán” -quan apareix als diaris, als informatius i tertúlies televisives, a les converses de sobretaula, a les discussions parlamentàries, als mítings polítics, etc.- és que mai es fa menció de l'immens i pantagruèlic “elephant in the room” la existència del qual tothom fa un esforç, sovint ridícul, per ignorar. Quin és el nostre “elephant in the room”? Quin és l'“elephant in the room” sempre present en les discussions relatives al “problema catalán”?
L'odi; l'odi i el ressentiment a l'idioma català i a una idea de Catalunya que només existeix en la imaginació malaltissa de gran part dels espanyols. Aquestes poden semblar paraules fortes, exageracions o un exercici de rauxa desbocada, però, si ens aturem a pensar una mica ens adonarem que només reflecteixen una obvietat que, si ens sorprèn o escandalitza, és només perquè ens hem acostumat a mirar cap a un altre lloc i a ignorar tossudament totes les evidències. La propera vegada que escoltem les declaracions d'un polític espanyol contra Catalunya i les trobem completament absurdes, estúpides i injustes recordem que és l'odi i el ressentiment irracional el que les motiva i, llavors, la nostra perplexitat desapareixerà (d'acord, a vegades la venalitat i la falta d'escrúpols també ajuden a entendre-ho). Però no hem de cometre l'error, derivat de la ingenuïtat o de la covardia intel·lectual, de pensar que aquesta actitud només la sostenen els polítics o una porció no significativa dels ciutadans espanyols: aquest odi latent i recel injustificat és compartit per una gran majoria. Quin català que hagi viatjat sovint per Espanya no ha trobat mostres d'aquesta rancúnia? Qui no ha escoltat el: “pues no pareces catalán”? Qui no ha sofert la incomoditat de sentir la seva ortodòxia espanyola examinada, a vegades explícitament, i la indignitat de ser qualificat com un dels “bons catalans”? Com és que hem d'explicar, una vegada i una altra, que no parlem català per capritx, o per ofendre un morbós sentit nacional espanyol, sinó perquè, senzillament, és la nostra llengua, la llengua que parlem a casa, amb la que hem crescut i amb la que en comuniquem amb els nostres fills? Perquè l'acusació d'insolidaritat dels catalans és constantment repetida i mai contestada quan la seva completa falsedat és patent i comprovable? Perquè el polític espanyol que vol aconseguir una immediata popularitat l'únic que ha de fer és alçar la bandera anticatalana? Com és que mitjans de comunicació amb audiències de milions de persones poden calumniar impune i repetidament al poble català de la forma més baixa i grollera sense produir cap reacció popular de rebuig?...
Potser “odi” no és la paraula correcta, potser seria millor “recel intens”, potser... però això son minúcies estèrils que ens distreuen dels nostres objectius. L'existència d'aquest sentiment visceral, agressiu i irracional és evident; també és evident que és aquesta animadversió la que enverina totes les discussions i impedeix de soca-rel que s'arribi mai a cap acord. Aquest és el nostre “elephant in the room”; durant molts anys, dècades, hem fingit que no existia, no volíem “ofendre”, volíem regalar un marge de confiança als nostres interlocutors, pensàvem que el temps suavitzaria les arestes de l' anticatalanisme, que la marea nacionalista espanyola acabaria per retirar-se, que el virus cultivat durant el franquisme acabaria per morir... Però no ha estat així. Això és un fet. D'aquí la nostra primera proposta: No tornar a ignorar mai que l'arrel del problema rau en l´animadversió i en el ressentiment irracional a l'idioma català i a Catalunya. A partir d'ara, cada vegada que sorgeixi el tema, tenim la obligació de reconèixer de forma explícita aquesta disposició psicològica irracional del nostre adversari. No tinguem por, les coses no poden anar pitjor. Sovint els nostres interlocutors s'ofendran, és clar, però és que la veritat sovint ofèn. Els hem mal acostumat amb la nostra deferència, hem mostrat molta més paciència i cortesia de la necessària, de fet ja hem sobrepassat el llindar que condueix al sacrifici de la nostra dignitat.
III.
Per suposat, la proposta que acabem de fer no implica que les nostres actituds i estratègies d'enfrontament amb la manera que des d'Espanya es pretén solucionar “el problema catalán” hagin d'experimentar necessàriament un canvi radical. És veritat que moltes s'hauran d'eliminar, sovint perquè els nostres interlocutors es limitaran a fugir o a refusar de ple el diàleg, però en principi no hi ha cap motiu perquè deixem de recórrer a les maniobres que ens són més familiars per intentar defensar-nos de tots els que pretenen resoldre “el problema catalán” mitjançant l'expedient de negar-nos els drets més elementals d'autodeterminació, i d'inventar problemes lingüístics inexistents que acaben per enverinar la nostra coexistència i exhaurir les energies que necessitem per resoldre els problemes reals que ens afecten.
Aquesta puntualització, per això, no ha de fer que ens oblidem de que disposem d'un recurs poderosíssim que, fins ara, encara que no ha estat ignorat, sí que ha estat absurdament subestimat per part de la ciutadania, la qual l'ha tingut en una consideració completament equívoca basant-se en circumstàncies que han promogut aquesta confusió i que comentarem breument més abaix. Quin és aquest recurs? Quin és el mecanisme que podria resoldre el “problema catalán” i ens alliberaria de forma immediata i definitiva de tots aquests atacs injustificats que drenen les energies de les nostres institucions? Es tracta del recurs a la independència; de lluitar de forma seriosa i raonada per aconseguir un estat català completament independent de l'espanyol. Aquí ens agradaria subratllar que la consecució de la independència de Catalunya no només suposaria, tal com ja hem dit, l'eliminació des de l'arrel del “problema catalán”, sinó que seria una font d'entusiasme inimaginable que impregnaria de forma inevitable la totalitat de la societat catalana, conscient de protagonitzar un esdeveniment, aquesta vegada veritablement històric, i que li permetria encarar amb optimisme qualsevol repte i justificar les seves ambicions més atrevides. (Aquí es pot fer el clarificador experiment mental de comparar aquest entusiasme previst amb el real que va experimentar la societat catalana en assabentar-se de l'última aprovació del nostre estatut per les autoritats espanyoles després d'haver-lo mutilat sense cap escrúpol).
Abans de parlar d'independència, de si l'exigència d'un estat propi és un recurs adihent a les circumstancies actuals, és necessari eliminar un malentès freqüent que sovint impedeix que aquest tema es tracti amb la necessària equanimitat. Tradicionalment, i malauradament, la idea d'independència ha estat vinculada amb exclusivitat a ideologies nacionalistes, catalanistes o el que comunament es denominen “d'esquerres”, i diem malauradament perquè aquesta connexió, encara que és completament contingent, ha alienat de forma efectiva a tots aquells catalans que no compartien aquells pressupostos nacionalistes o “d'esquerres”, fent que ni tan sols es plantegessin la possibilitat que la independència de Catalunya pogués ser una solució efectiva als seus problemes. És imperatiu repetir, una vegada i una altra, que no és necessari partir de posicions nacionalistes o catalanistes per desitjar la independència de Catalunya: consideracions pràctiques i de sentit comú, que compartim tots els catalans, tant els nacionalistes d'esquerres més aixalebrats com els més circumspectes burgesos partidaris “de l'ordre”, fan que ens veiem obligats a considerar la qüestió de la independència de Catalunya com una alternativa perfectament vàlida i exigible. Tampoc hem de fer cas a la veu reaccionaria de la por que, una vegada s'ha demostrat la falsedat de tots els arguments que es presenten en contra de la viabilitat de la independència, no té més remei que intentar persuadir la part més dèbil del nostre caràcter xiuxiuejant perversament que aquella és inseparable de la guerra i la violència.
No es pot amagar la realitat. Per molt que ho hem intentat, els catalans no ens hem pogut, no podem, desempallegar-nos del “problema catalán”. Els nostres representats polítics i institucionals, quan discuteixen amb els seus homòlegs espanyols, poques vegades aconsegueixen alguna petita victòria, en forma de concessió d'un dret elemental (que ens costa déu i ajuda aconseguir) o de garanties de que certs drets autonòmics seran respectats; i aquestes victòries són sovint pírriques ja que no és gens estrany que les autoritats espanyoles maniobrin -en forma de sentència del Tribunal Supremo, per exemple- per desdir-se dels seus compromisos... i tornem a començar: la lluita és inacabable i sempre infructuosa. Es pot dir que els únics que en treuen algun benefici són els nostres polítics, que no necessiten oferir al ciutadà cap tipus de progrés per continuar cobrant els seus honoraris.
Potser els polítics poden continuar així indefinidament; els ciutadans, per suposat, no. És per això que volem fer la nostra segona proposta, aquesta: Exigir a tots els polítics catalans, a tots els representants legítims del poble català al Parlament i a tots els càrrecs institucionals que depenen de la Generalitat que considerin de forma seriosa la Independència de Catalunya com a possibilitat real i viable, que es pronunciïn al respecte amb claredat i que modifiquin les seves polítiques a curt termini per adoptar plantejaments que incorporin inequívocament un futur en el qual Catalunya sigui independent. Ja hem dit abans, que no creiem convenient abandonar de sobte les vies que actualment s'estan seguint per intentar protegir Catalunya de l'absurditat de les aspiracions nacionalistes espanyoles, però ni els més optimistes o desafectats de la política poden negar l'evidència de que avui la societat catalana s'enfronta a un dilema creat per aquell nacionalisme, l'obstinada ceguesa del qual només ens ofereix als catalans dues opcions, innegociables i immodificables: la submissió absoluta a l'ortodòxia del nacionalisme espanyol, abandonant qualsevol aspiració a una autonomia significativa, i la independència.
Però no ens podem confiar; aconseguir la independència de Catalunya, tenint en compte l'actitud d'Espanya al respecte, no és una qüestió senzilla i només es podrà assolir si la gran majoria de la societat catalana li dóna suport. Més tard o més aviat serà imprescindible incomplir la llei imposada des d'Espanya, refusar obeir les ordres que, des de Madrid i dirigides al Parlament de Catalunya ens negaran una vegada més els nostres drets més fonamentals. Sí, proposem la desobediència civil, proposem una revolució serena i pacífica, proposem que els nostres polítics abandonin en la mesura que puguin les seves còmodes posicions, el seu estatus de privilegi, proposem que intentin seguir el camí de Ghandi i de Martin Luther King, que recorrin a l'esperit immortal de Thoreau. Necessitem polítics excepcionals, necessitem periodistes excepcionals, ciutadans excepcionals, individus que no tinguin por del risc, que s'atreveixin a cremar ponts i a ofendre a aquells poderosos dels que puguin dependre; persones que no busquin excuses per la inacció i que saltin al buit amb intel·ligència i confiança. El futur és del valents; queden, encara, valents entre nosaltres? Queden valents a Catalunya?
Setembre, 2011
SG
Agrupació Prometeu Catalunya
duespropostes@gmail.com
